Història i cultura

Fins a mitjans del segle XIX els terrenys inclosos en aquest espai corresponien a un estany que fou dessecat per tal d'obtenir noves terres de conreu i lluitar contra el paludisme. Tanmateix, gràcies a les seves condicions d'especial humitat i inundabilitat, encara es conserven diverses espècies de flora i fauna característiques de zones humides.

En els darrers segles, les àrees d'inundació natural han retrocedit i avui són escasses a Catalunya. En el nostre context mediterrani la conservació d'espais com l'Estany de Sils ha esdevingut, doncs, del màxim interès.

 

Mapa d'Aparici, 1720
Mapa d'Aparici, 1720

Antecedents

Antigament, l’Estany de Sils era la llacuna més gran de la plana selvatana. Alguns cronistes li atribueixen set quilòmetres de llargada i un i mig d’amplada.
En un camp arrecerat, enmig d’una península que s’endinsava a l’antic Estany de Sils, s’han localitzat, com en d’altres indrets del pla de la Selva, restes d’ocupació humana de fa entre 150.000 i 300.000 anys.
La Via Augusta romana sembla que es dividia en dos braços en arribar a l’Estany de Sils: l’un passava per l’actual Hostal de La Granota i es dirigia cap a la costa, resseguint aproximadament l’actual traçat de la N-II, mentre l’altre es desviava cap a l’interior.

La mala fama dels estanys

La malària o paludisme era fins a principis del segle XX una malaltia comuna entre els habitants de les zones pantanoses. Els mosquits del gènere Anopheles, que es desenvolupen a les aigües estancades, en són el principal agent transmissor.

Per culpa de la malària, els estanys eren considerats indrets malsans. Fins al descobriment dels processos infecciosos, els escassos coneixements mèdics impedien comprendre que la malaltia era deguda a un microorganisme, el Plasmodium, transmès pel mosquit Anopheles.

Els higienistes il·lustrats dels segles XVIII i XIX promovien el drenatge de llacunes amb arguments sanitaris de lluita contra les pestes. La necessitat de noves terres per al conreu també esperonava la dessecació dels estanys.

Estany de Sils. Fotografia de l'Arxiu Municipal de Sils
Estany de Sils. Fotografia de l'Arxiu Municipal de Sils

Les dessecacions de l'Estany de Sils

Els intents de dessecació de l’Estany de Sils han estat continus des de l’edat mitjana, moltes vegades amb un èxit només relatiu.

1247 Primers intents de dessecació promoguts pel vescompte de Cabrera. 
|
1362 L'Estany ressorgeix i moltes terres de conreu queden negades sota les aigües
|  
1626-1654 Diverses iniciatives per a la dessecació de l'Estany.  
|  
  1703 El marquès d'Aitona i l'enginyer Martí Mariscal signen un contracte per a la dessecació de l'Estany. Les obres mai es varen dur a terme.
|  
1740 El duc de Medinaceli, ara senyor de l'estany, fa col·locar al seu voltant unes fites amb la inscripció "ESTAÑ MARC EN 1740"    
|  
  1762 El duc de Medinaceli, signa un nou contracte per la dessecació de l'Estany de Sils
|  
1766 El duc de Medinaceli fa col·locar més fites, per tal de marcar el nivell de l'aigua i deduir quanta terra s'ha alliberat.    
|  
  1767-1768 Es duen a terme les obres de dessecació.
|  
1790 Dels relats del viatger Francisco de Zamora es desprèn que les dessecacions de 1767 varen ser poc efectives.    
|  
  1840 L'aigua es nega a abandonar 1.400 vessanes de terreny (unes 320 hectàrees).
|  
1841 La reina mare Maria Cristina pernocta a l'hostal de La Granota. Els alcaldes de Sils, Maçanet de la Selva i Vidreres la visiten i li exposen la necessitat de dessecar l'Estany.    
|  
  1845 S'inicien les converses entre el duc de Medinaceli, senyor de l'Estany, i els arrendataris per tirar endavant la dessecació. Es signa un conveni davant del notari de Girona J.M. Salomó.
|  
1856 L'enginyer agrònom J. Bayer dirigeix les obres de dessecació. Es construeix definitivament la sèquia de Sils.

 

Aquesta va ser la dessecació definitiva de l’Estany de Sils, aconseguida amb la construcció d’un canal central de drenatge, l’actual Sèquia de Sils, que drena l’aigua cap a la riera de Santa Coloma.

 

Conseqüències de la dessecació

Després de la dessecació definitiva, les terres de l’antic Estany de Sils foren repartides en petites parcel·les entre els pagesos de les rodalies. El repartiment de terres no va ser a canvi de res, ja que aquests pagesos van ser obligats a pagar un impost anomenat cens als ducs de Medinaceli, antics senyors de l’Estany. A més, amb el seu esforç personal, els pagesos havien de mantenir nets de sediment els recs i les sèquies.

El prat va ser durant molts anys el principal recurs econòmic dels habitants de l’entorn de l’Estany de Sils. El drenatge difícil de la zona dificultava el conreu, però oferia bones collites d’herba: tot un tresor per a les petites explotacions agràries i ramaderes de l’època.

Els canvis socioeconòmics de les darreres dècades han provocat l’esfondrament de les petites explotacions agràries. Els prats de dall han deixat de tenir interès econòmic i s’han abandonat o bé s’han anat substituint per conreus de pollancres. S’han deixat de pagar els censos  i ja ningú té cura permanent dels sistemes de drenatge. Tot plegat ha significat una profunda modificació en el paisatge i en el funcionament dels sistemes naturals de la zona. Les fotografies dels últims anys són un fidel testimoni d’aquest important canvi.

Bous llaurant a can Severí del Massabè. Fotografia de Valentí Fargnoli.
Bous llaurant a can Severí del Massabè. Fotografia de Valentí Fargnoli.
Fotografia de Miquel Cantó.
Fotografia de Miquel Cantó.

Mites i llegendes

A l’entorn dels estanys i aiguamolls s’han bastit nombroses llegendes d’ànimes en pena i éssers sobrenaturals. Moltes fan referència als crits, brams i udols que al capvespre ressonen prop de les aigües. Sens dubte que les veus dels ocells aquàtics i les boires nocturnes tenen molt a veure amb l’origen d’aquest univers màgic.

El pelegrí de Tossa

El pelegrí de Tossa

La recurrència de malalties va fer que la població atemorida cerqués protecció sobrenatural. S’estengué el culte a sant Sebastià, sant Roc i els sants Metges (sant Cosme i sant Damià, patrons de Sils) considerats protectors contra tot tipus de pestes.

Des de finals del segle XV, cada 20 de gener el Pelegrí fa a peu el camí de Tossa a Santa Coloma de Farners tot passant per Sils, en compliment d’una promesa feta a Sant Sebastià que es diu que va alliberar la vila de Tossa de la pesta. El culte a sant Sebastià ha estat tradicionalment relacionat amb la protecció contra les epidèmies.

Fotografia del Pelegrí de Tossa el 1988. Donada per la família Vilaró.

Pere Porter i l'entrada a l'infern

Pere Porter i l'entrada a l'infern

L’Estany de Sils era considerat la porta d’entrada a l’infern. Diu la llegenda que allí es va enfonsar el dimoni quan des de dalt del Montseny fer una juguesca amb sant Martí per veure qui feia el salt més gran. Un escrit anònim del segle XVII, la llegenda de Pere Porter, explica la història d’un pobre home a qui es reclamava un deute que ja havia pagat i que, per demostrar la seva innocència, va viatjar a l’infern a través de l’Estany de Sils, on va localitzar el notari responsable de l’error. Una història similar a la Divina Comèdia de Dante,  on els membres de les classes socials influents queden més aviat malparats, ja que en Pere Porter els troba tots a l’infern.

Il·lustracions de Montserrat Casanova. Extret del llibre "El cas estrany d'en Pere Porter" (2007).

Moment actual

La construcció de l’autopista A-7 va migpartir les terres de l’antic Estany de Sils. La posterior ampliació i augment del trànsit de la xarxa viària de les rodalies i la urbanització creixent del territori i han comportat també un aïllament i fragmentació d’aquest espai natural.

Els drenatges de recs i sèquies amb maquinària pesant –en substitució dels mètodes tradicionals de dragat- i la forta contaminació de les aigües han afectat durant molt de temps els sistemes naturals de l’Estany de Sils.

Tot el conjunt de noves intervencions han provocat la desaparició de nombroses espècies de la fauna i la flora pròpies d’ambients aquàtics, de prats i de zones obertes en general. Una extinció massiva que ni tan sols la dessecació de l’Estany va ocasionar.

Animals com la fura i plantes com la marsilea són exemples d’espècies molt rares desaparegudes de l'Estany de Sils les darreres dècades.